L’adob que fecunda la terra és una exposició emmarcada en el període que va dels anys 50 fins la dècada dels 80 i que s’explica per la voluntat de Tàpies de revaloritzar les coses primeres, naturals i ordinàries, “aquelles que la societat rebutja o amaga vergonyosament”. Per contra, l’artista les considera fins al punt de creure que estan dotades d’espiritualitat i que en elles es troba l’origen i la força de la vida.

Aquest discurs coincideix en l’època en què l’obra de Tàpies arriba a la maduresa i se suma a una nova generació d’artistes que, sota la influència de Marcel Duchamp, amplien la noció de realisme introduint “allò no-industrial, no-dissenyat ni racionalitzat”. En les obres ara exposades, denuncia un funcionalisme excessiu, la primacia de la producció desmesurada i l’acumulació de béns propis del capitalisme.

Aquest discurs, que amb el temps s’anirà tornant més present i necessari, en el cas de Tàpies passava per posar en valor el més simple: la palla, la pols, el caixó de fusta, les parts del cos menys atractives… Tot, per despertar la consciència de l’espectador i que el seu Art esdevingués adob del coneixement i l’esperit crític.